hermida
| |
'ermita' , del lat. ĔRĔMĪTA. Siempre la grafía hermida en 91.6,7 (A1 yrmjda, ermjda ), 94.59 (A1 ermjda ), 107.72,79 (A1 yrmjda, hernjda ), 116.145, 154,155, 128.78,83, 129.90,97. Desde el s. X: a. 922 "in ipsa heremita" (PMH Diplom. 16); a. 1088 "de una hermida uocabulo sancti C." (id. 418); a. 1115 "cum sua hermida in terra de S. M." (Doc. Med. Port. III, 440); cfr. a. 1102 "et de illa ermita" (id. 52); CSM 42.85 "en un'hermida se meteu", etc.; Mendinho (438, 852) "sediam' eu na ermida de san Simhon... estando na ermida ant' o altar" (1,4); Johan de Cangas (875, 1269) "en san Momede do Mar, / na ermida" (8); Martin de Ginzo (881, 1275) "na ermida do Soueral" (3), (882, 1276) "nunca eu ui melhor ermida" (1); Pero Garcia d' Ambroa (1128, 1596) "huã ermida uelha que achou" (5); Cr. 1344 "hũa hermyda que esta preto daquy" (III, 63); a. 1375 "todaslas cappellas et hermidas da cidade" (CDGH p. 379), etc. La grafía mod. es ermida. Véase Lange 241-243 y Lorenzo Cronologia 154. En cast. desde el s. XIII (Corominas DCELC IV, 775). |